domingo, 23 de diciembre de 2007
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Mi lista de blogs
I tu em demanes qui soc jo?
Anatole Loudvenko
Neix a Melitopol, Ucraina, entre els any 1955 i 1958. No es té una data exacta del seu neixement, ja que de ben petit va quedar orfe i fou adoptat per una família de còmics gitanos rumanesos que feien ruta per Ucraina de poble en poble, i a més l’arxiu del registre civil de Melitopol va patir un debastador incendi. D’aquesta família d’adopció va apendre els rudiments de les arts escèniques, que fins ara ha estat el seu modus de guanyar-se la vida; i el nomadisme, que fins ara ha estat el seu modus d’entendre el seu lloc de residència. El costum nòmada estava tan arrelat a la família que quan es varen establir definitivament a Hoparta (Rumania), per motius de salut del pare Loudvenko, es mudaven de casa mensualment; fins que, quan la malaltia del pare s’agreujà i s’establiren en un pis del centre d’Hoparta, continua el seu costum nòmada canviant de cambra mensualment. Es conta que el pare Loudvenko havia comprat fins a set ninxos al cementiri de l’est, i que en el seu testament va deixar escrit que el traslladessin de ninxo amb una freqüència de set anys en set anys, coincidint amb el dia de tots sants. Aquesta pràctica ha esdevingut una tradició i avui per avui es celebra el dia d’en Loudvenko (vegeu: Rumania, tradicions i festes), que a grans trets consta en que les persones canviin de residència al llarg de la celebració.
Anatole Loudvenko aviat va anar a Bucarest a estudiar art dramàtic i arts escèniques, diplomant-se en diverses especialitats. La seva gran aportació a l’escena mundial ha estat la de ser fundador del Teatre de l’Absurditat, una manera de reblar el clau de l’absurd. Teatre que es va fundar amb la trilogia La Niciesa del Poder, composta per les obres: Ara mano jo, Ningú em fa cas i Prou! Aquí us quedeu. Els seus muntatges han donat la volta al món i són ampliament reconeguts.
A Buscarest va coincidir amb Emir Kousturica, ambdós sintonitzen ràpidament i formen un dels tàndem més il·luminats de la creació de l’Europa de l’est, i que en poc temps crea una corrent de pensament a la resta d’Europa. Aquest prematur èxit i el seu taranna nòmada el du a viatjar abastament per tot el món. En un dels seus viatjes a Barcelona, pren la idea de les “Granjes La Catalana” i crea escoles del seu mètode, amb un sistema incipient de franquícia, a ciutats de gran agitació cultural com ara: Sebastopol, Oms, Riems, Bruxes, Bath, Rimini, València (Veneçuela), Algecires, Tobruck, Dar-Es-Salaam, Toledo (Ohio), Sonora, Camberra (aquesta seu la va triar pel nom, vegeu l’assaig: De com no triar mai una seu on no hi seu mai; ensurt, fracàs i reeixida) i Barcelona, entre moltes altres. A Japó el varen convidar i va dir, amb un deix sospitosament sevillà: “Japón, mira questa lejo’ Japón!
Loudvenko i Barcelona. Anatole arriba a Barcelona, a meitat dels anys 70 just abans de la mort del “Caudillo”, per fer-se càrrec d’un ambiciós projecte, encarregat per les cúpules del PSUC, Bandera Roja i el Moviment Llibertari, tots ells encara a la clandestinitat. Malhauradament el projecte no veura la llum degut a les lluites intestines i els esbudellaments dels membres de les comisions organitzadores, i també per què un cop mort qui havia de morir no tenia sentit tot aquell terrabestall. Podem dir que la relació amb la ciutat preolímpica va ser un amor a primera vista i que sovint Anatole es perd i s’amaga a Barcelona, on freqüenta els àmbits més ocults de la ciutat, sense que ningú sapiga donar notícia d’ell. Contacta amb el grup dels “Galàctics” i en crea les bases del teatre i l’art de l’Absurd Mediterrani, també és el fundador del Col·lectiu K, grup d’opinió i activista contra les formes de governar encotillades, sense gràcia i carregades de pretensions. Esporàdicament participa en muntatges que els seus amics li demanen i sempre que coincideixi amb la seva estada a Barcelona o a quansevol altre ciutat del món, on el seu costum nòmada el pugui dur.
Obra: Teatre: Com dir el que vols dir sense haver de dir-ho (Monóleg sense paraules), A peu per l’escenari (Tragicomèdia en mig acte i quatre epílegs itinerants), 27 contes de l’A a la Z (Obra magna mai representada en la seva totalitat, el seu conjunt correspondria a 27 hores continuades d’actuació, sense entreactes). Uts te Drusbal (Obra en vers invers), Al, Bel, Cel, Del, El, Fel, Gel, Hel, Iel, Jel, Kel, Lel, Mel, Nel, Oel, Pel, Quel, Rel, Sel, Tel, Uel, Vel, Wel, Xel, Yel, Zel (Haiku teatral). No em trobis, que no em buscaràs (Obra enigmística) Aroma a mora (Obra palindròmica). Sea! Ase, esa. (Triada combinatòria). Si al xai que fa be, li diuen be; per què al gos que fa guau no li diuen guau. (Obra per si havien dubtes). La Trilogia La Niciesa del Poder; Ara mano jo, Ningú em fa cas, Prou! Aquí us quedeu. Assaig: De com no triar mai una seu on no hi seu mai; ensurt, fracàs i reeixida. Contra el Teatre. Una Obra, un projecte? L’actor embolica troca. Novel·la i altres: El Teatre de carrer, memòria d’un exil·li, D’Ucraina a Hoparta passant pel desert de Sonora, Xihuahua, Antofagasta, Port Stanley i Tombuktú, Si em pesiguen no em surt sang, The Jerk and the Nerd. Amb el seu pa s’ho menguin. Ni curt ni mandrós; Galtaparats, Esmaperduts, Garratibats i Corpresos (Retrats).
Neix a Melitopol, Ucraina, entre els any 1955 i 1958. No es té una data exacta del seu neixement, ja que de ben petit va quedar orfe i fou adoptat per una família de còmics gitanos rumanesos que feien ruta per Ucraina de poble en poble, i a més l’arxiu del registre civil de Melitopol va patir un debastador incendi. D’aquesta família d’adopció va apendre els rudiments de les arts escèniques, que fins ara ha estat el seu modus de guanyar-se la vida; i el nomadisme, que fins ara ha estat el seu modus d’entendre el seu lloc de residència. El costum nòmada estava tan arrelat a la família que quan es varen establir definitivament a Hoparta (Rumania), per motius de salut del pare Loudvenko, es mudaven de casa mensualment; fins que, quan la malaltia del pare s’agreujà i s’establiren en un pis del centre d’Hoparta, continua el seu costum nòmada canviant de cambra mensualment. Es conta que el pare Loudvenko havia comprat fins a set ninxos al cementiri de l’est, i que en el seu testament va deixar escrit que el traslladessin de ninxo amb una freqüència de set anys en set anys, coincidint amb el dia de tots sants. Aquesta pràctica ha esdevingut una tradició i avui per avui es celebra el dia d’en Loudvenko (vegeu: Rumania, tradicions i festes), que a grans trets consta en que les persones canviin de residència al llarg de la celebració.
Anatole Loudvenko aviat va anar a Bucarest a estudiar art dramàtic i arts escèniques, diplomant-se en diverses especialitats. La seva gran aportació a l’escena mundial ha estat la de ser fundador del Teatre de l’Absurditat, una manera de reblar el clau de l’absurd. Teatre que es va fundar amb la trilogia La Niciesa del Poder, composta per les obres: Ara mano jo, Ningú em fa cas i Prou! Aquí us quedeu. Els seus muntatges han donat la volta al món i són ampliament reconeguts.
A Buscarest va coincidir amb Emir Kousturica, ambdós sintonitzen ràpidament i formen un dels tàndem més il·luminats de la creació de l’Europa de l’est, i que en poc temps crea una corrent de pensament a la resta d’Europa. Aquest prematur èxit i el seu taranna nòmada el du a viatjar abastament per tot el món. En un dels seus viatjes a Barcelona, pren la idea de les “Granjes La Catalana” i crea escoles del seu mètode, amb un sistema incipient de franquícia, a ciutats de gran agitació cultural com ara: Sebastopol, Oms, Riems, Bruxes, Bath, Rimini, València (Veneçuela), Algecires, Tobruck, Dar-Es-Salaam, Toledo (Ohio), Sonora, Camberra (aquesta seu la va triar pel nom, vegeu l’assaig: De com no triar mai una seu on no hi seu mai; ensurt, fracàs i reeixida) i Barcelona, entre moltes altres. A Japó el varen convidar i va dir, amb un deix sospitosament sevillà: “Japón, mira questa lejo’ Japón!
Loudvenko i Barcelona. Anatole arriba a Barcelona, a meitat dels anys 70 just abans de la mort del “Caudillo”, per fer-se càrrec d’un ambiciós projecte, encarregat per les cúpules del PSUC, Bandera Roja i el Moviment Llibertari, tots ells encara a la clandestinitat. Malhauradament el projecte no veura la llum degut a les lluites intestines i els esbudellaments dels membres de les comisions organitzadores, i també per què un cop mort qui havia de morir no tenia sentit tot aquell terrabestall. Podem dir que la relació amb la ciutat preolímpica va ser un amor a primera vista i que sovint Anatole es perd i s’amaga a Barcelona, on freqüenta els àmbits més ocults de la ciutat, sense que ningú sapiga donar notícia d’ell. Contacta amb el grup dels “Galàctics” i en crea les bases del teatre i l’art de l’Absurd Mediterrani, també és el fundador del Col·lectiu K, grup d’opinió i activista contra les formes de governar encotillades, sense gràcia i carregades de pretensions. Esporàdicament participa en muntatges que els seus amics li demanen i sempre que coincideixi amb la seva estada a Barcelona o a quansevol altre ciutat del món, on el seu costum nòmada el pugui dur.
Obra: Teatre: Com dir el que vols dir sense haver de dir-ho (Monóleg sense paraules), A peu per l’escenari (Tragicomèdia en mig acte i quatre epílegs itinerants), 27 contes de l’A a la Z (Obra magna mai representada en la seva totalitat, el seu conjunt correspondria a 27 hores continuades d’actuació, sense entreactes). Uts te Drusbal (Obra en vers invers), Al, Bel, Cel, Del, El, Fel, Gel, Hel, Iel, Jel, Kel, Lel, Mel, Nel, Oel, Pel, Quel, Rel, Sel, Tel, Uel, Vel, Wel, Xel, Yel, Zel (Haiku teatral). No em trobis, que no em buscaràs (Obra enigmística) Aroma a mora (Obra palindròmica). Sea! Ase, esa. (Triada combinatòria). Si al xai que fa be, li diuen be; per què al gos que fa guau no li diuen guau. (Obra per si havien dubtes). La Trilogia La Niciesa del Poder; Ara mano jo, Ningú em fa cas, Prou! Aquí us quedeu. Assaig: De com no triar mai una seu on no hi seu mai; ensurt, fracàs i reeixida. Contra el Teatre. Una Obra, un projecte? L’actor embolica troca. Novel·la i altres: El Teatre de carrer, memòria d’un exil·li, D’Ucraina a Hoparta passant pel desert de Sonora, Xihuahua, Antofagasta, Port Stanley i Tombuktú, Si em pesiguen no em surt sang, The Jerk and the Nerd. Amb el seu pa s’ho menguin. Ni curt ni mandrós; Galtaparats, Esmaperduts, Garratibats i Corpresos (Retrats).
No hay comentarios:
Publicar un comentario